Autor: Cristian Moyano, Membre d’ànimaL, investigador docent en Filosofia i doctorand Ciència i Tecnologies Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Té el cap ampli, les orelles ben curtes, ulls petits però directes i un pelatge esplèndid. L’animal del qual estic parlant és un visó. Us animo a buscar-ne fotografies i vídeos, perquè és preciós. S’assembla a la llúdria. És un mustèlit solitari que sobretot manté una activitat nocturna. És un ésser viu, amb capacitats cognitives i sensorials que el permeten tenir una vida única i valuosa. Però tot això s’acaba quan ens vestim amb ells. Sí, la indústria pelletera cria i manté en captivitat aquests animals. Milions d’aquests animals.

Fa poc va fer-se pública l’estrambòtica notícia que el govern de Dinamarca ha decidit eliminar abans d’hora tots els visons del seu país: 17 milions en total, procedents de centenars de granges. I la raó? S’ha trobat una mutació del coronavirus que es pot transmetre als humans. Preocupació i responsabilitat són les dues paraules que acompanyen la decisió del govern danès d’emprendre aquest sacrifici massiu.

Ara bé, si la preocupació i la responsabilitat ens han de guiar, sobretot en temps de pandèmia, no ens hauríem de preguntar com és que hi ha milions de visons en captivitat per produir abrics? Els científics ens alerten que la pèrdua de biodiversitat afavoreix les zoonosi. Si hi ha molts animals de la mateixa espècie en un espai reduït, és més fàcil que una mutació en les proteïnes dels coronavirus encaixin amb un hoste. En canvi, a major nombre d’espècies, més barreres naturals evitarien que els virus puguin trobar la clau específica per contagiar-nos.

Mantenir aquestes granges eclipsa la salut de tots. No importa més un abric que una grip. No val més aquesta estètica que l’ètica. Preocupem-nos i responsabilitzem-nos de debò.