General

Com pot el veganisme frenar una pandèmia?

Autor: Cristian Moyano, Membre d’ànimaL, investigador docent en Filosofia i doctorand Ciència i Tecnologies Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Article publicat al web de la revista Tribuna Maresme.

La propagació de noves malalties a la població humana és gairebé sempre producte del que s’anomena transferència zoonòtica: quan una infecció salta de forma natural dels animals als humans. En aquest sentit, es pot dir que els virus “no entenen” d’espècies, perquè a vegades no presenten restriccions a l’hora d’allotjar-se en hostes de diferents espècies.

Crèdits: Jose Ignacio Garcia Zajaczkowski

La història ens guarda molts exemples d’aquest procés de contagi víric: la grip espanyola causada per una soca del H1N1, l’èbola que segurament va venir de menjar un tipus de ratpenat, la sida (VIH) procedent de comercialitzar i/o menjar altres primats, l’epidèmia de les “vaques boges”, la grip aviar i porcina (també subtipus del H1N1), la malaltia MERS resultant del contacte amb dromedaris, el zika transmès pels mosquits… A data d’avui, tot apunta a que el famós SARS-CoV-2, de la família dels coronavirus, prové d’animals comercialitzats al mercat de Wuhan, concretament de ratpenats o del pangolí.

Què tenen en comú aquests exemples? Per una banda, purament descriptiva, trobem que són virus dels que ens hem contagiat per tenir contacte amb altres animals portadors. Per una altra, més deductiva, podem concluir que sovint el contagi per zoonosi podria evitar-se si canviem la nostra relació amb els altres animals. El salt que molts virus fan d’una espècie a una altra està condicionat per factors com la proximitat o la regularitat del contacte, així que cada circumstància de zoonosi crea una interfície única en la qual és més o menys fàcil la transmissió dels virus entre diferents espècies.

Les nostres societats estan immerses en tradicions culturals que giren entorn a un prejudici antropocèntric: ens creiem els amos i sobirans de la biosfera. Nosaltres tampoc “entenem” d’espècies, perquè no presentem restriccions prou curoses a l’hora de relacionar-nos amb els altres animals. No només ignorem en gran mesura les diverses particularitats de cada organisme viu o els funcionaments complexos dels ecosistemes, sinó que no posem suficient atenció a com erigim la nostra convivència en el planeta amb ells.

Crèdits: Natalie NG

Hem basat el nostre desenvolupament humà sobre el tràfic, el comerç, l’alimentació i l’explotació d’altres espècies. Això pot provocar que les interfícies entre humans i no humans es tornin més estretes i permeables, afavorint d’aquesta manera processos zoonòtics i conseqüents pandèmies. Ens fa falta tant una alfabetització biològica i ecològica més profunda, com un estil de vida i unes polítiques més ètiques. Hauríem de respectar millor les distàncies entre espècies: els monocultius agroecològics i la pèrdua de biodiversitat redueixen les barreres immunològiques que frenen els contagis.

Durant els darrers segles, l’activitat humana ha invertit la distribució d’éssers que habiten el planeta. No és una repartició normal ni sana que només el 4% de la biomassa dels mamífers i el 30% de les aus correspongui a la fauna salvatge, i que entre un 60 i 70% siguin animals domesticats o ramat. Alliberem espais naturals que han estat tradicionalment oprimits per la petjada humana, que la biodiversitat proliferi. Deixem d’encongir la vida de ratpenats, primats, vaques, porcs, gallines i pangolins. Deixem-los en pau i cuidem amb més justícia i veganisme la nostra pròpia vida. Potser així podrem evitar l’evolució de futures pandèmies.

Crèdits: Nikola Jovanovic

Els increïbles fenòmens ambientals provocats pel nostre confinament social, per l’aturada sobtada del nostre metabolisme industrial accelerat, també poden oferir una altra reflexió sobre el vincle entre una malaltia propagada per zoonosi i els objectius del veganisme (que defensa l’absència d’explotació de la vida). Fenòmens com el descens precipitat de la contaminació o el retorn de la vida salvatge a àrees urbanes, també ens convida a preguntar: com una pandèmia pot accelerar el veganisme? I és que si observem que la natura no humana augmenta la seva presència i els ecosistemes funcionen millor quan baixem el nostre ritme de vida, no hauríem de qüestionar-nos com de sanes (o no) són les nostres conductes?

Per a més informació consulteu: